Un Monestir ple de vida, cabdal en la història del nostre país. On l’art transmet la bellesa de la fe.
Un web amb finestres a personatges com Emma i el Beat Miró, a peces úniques com el Santíssim Misteri, els retaules gòtics o els frontals d’altar, a la vida actual de la parròquia. Un web amb espais de serveis: guies, recursos i despatx virtual!
El Museu del Monestir s’inaugura el 6 de juliol del 1975. És fruit de la iniciativa, que dóna compliment a un anhel iniciat a finals del segle XIX, d’un actiu grup de santjoanins compromesos en donar a conèixer el ric patrimoni del cenobi i obrir les portes de la seva excepcional història. Està integrat per una col·lecció d’objectes d’època medieval, moderna i contemporània i amb una varietat important que abasta tots els gèneres artístics.
Els dies 3 i 4 de setembre de 1955 té lloc a la inauguració oficial de la restauració del monestir. Les obres, dirigides per l’arquitecte Raimon Duran i Reynals, donen la forma actual al monestir. Destaca la intervenció a la capçalera i a la capella dels Dolors. L’escultor Josep Viladomat i Massanes renova la imatgeria del monestir, Pere Jou esculpeix la figura del lladre bo del Santíssim Misteri i restaura el retaule gòtic de Santa Maria la Blanca i Josep Obiols pinta els medallons amb motius eucarístics de la capella dels Dolors.
Acabada la contesa es reconstitueix la junta que promou la restauració del monestir. L’industrial Jaume Espona i Brunet (1888-1958), tresorer de la mateixa, ofereix la seva generosa col·laboració i el suport moral i intel·lectual necessari. Encomana les obres a Raimon Duran y Reynals que dirigirà la intervenció a partir de 1948 seguint el criteri de màxima màxim respecte envers el pla originari de l’església romànica.
L’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, estronca la vida de Sant Joan. El monestir pateix els avalots revolucionaris, la Generalitat de Catalunya actua amb rapidesa i se salva el gran tresor del monestir: el Santíssim Misteri, llevat de la figura del lladre bo i, desgraciadament, l’Hòstia incorrupta. Al monestir es perd el retaule major, el cor renaixentista, l’orgue i bona part dels retaules i imatges devocionals, mossèn Masdeu, arxiver del monestir i curós defensor del seu patrimoni artístic és assassinat.
Diversos articles publicats a la premsa pel folklorista Joan Danés i l’arxiver Josep Masdeu alertant del mal estat de les cobertes de l’església del monestir tenen un ample ressò. L’adhesió d’intel·lectuals, eclesiàstics i vilatans i el suport econòmic que s’aconsegueix fan possible la campanya de restauració que dirigirà entre 1912 i 1925 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Les obres permeten consolidar les parts malmeses de l’edifici i descobreixen l’escultura romànica dels absis, amagada sota la decoració barroca.
El bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili (1882-1899), que ja havia impulsat la reconstrucció del monestir de Ripoll, promou l’agençament del claustre del monestir de Sant Joan que es concreta en el repicament dels murs i la consolidació de les cobertes. Aleshores es descobreixen les quatre arcades romàniques de la sala capitular de la galeria nord del claustre.
L’Exposició Universal de Barcelona, celebrada entre el 8 d’abril i el 9 de desembre de 1888, exhibí nou obres del monestir de Sant Joan que mereixeren un reconeixement especial. El pal·li de les Bruixes, el dels Evangelistes, el de l’Anunciació, el de l’Epifania i el de la Pietat guanyen una medalla d’or, mentre la creu de Llemotges i la creu de plata daurada del segle XIV obtenen un altre guardó juntament amb objectes de procedència diversa. La bona acollida d’aquestes peces motivà que aquestes fossin retingudes per enriquir l’incipient Museu Episcopal de Vic.
L’any 1959 Pau Parassols i Pi publica San Juan de las Abadesas y su mayor gloria el Santísimo Misterio, la primera monografia dedicada al monestir i obra cabdal que marca l’inici de la rica historiografia posterior sobre el monument.
En virtut del Concordat signat entre la Santa Seu i la reina es dissolen un bon nombre de comunitats religioses. A Sant Joan se suprimeix la col·legiata i el monestir passa a assumir les funcions d’església parroquial el 1856. Bona part dels canonges continuaran residint al monestir fins la definitiva dissolució de la comunitat el 1879.
L’exèrcit revolucionari francès entra a Sant Joan l’11 de juny de 1794. Saqueja la vila i malmet els tresors del monestir: el sepulcre del beat Miró i els altars de l’església amb el seu mobiliari. Se salva la Sagrada Hòstia del front del Crist, que es trasllada a Vic i és retornada l’any següent, un cop superat el perill de profanació.
L’any 1710 s’inicia la construcció d’un cos d’edifici que envolta l’absis on es venera el Santíssim Misteri. L’edifici, de doble pis, conté el cambril amb una gran obertura que permet visualitzar el Santíssim Misteri des de l’església. Per a la construcció i decoració del nou cambril es contracta una destacada nissaga d’arquitectes i escultors vigatans: els Morató.
A continuació del transsepte nord, en l’espai de l’antiga capella d’en Llavina i el dormitori dels canonges es construeix una capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors que és beneïda el 25 de juliol de 1705. El presbiteri és presidit per un monumental retaule barroc de Francesc Morató, malmès el 1936.
El Papa Climent VIII ordena la secularització de les canòniques catalanes a sol·licitud de Felip II el 1592. S’estronca així la rica i llarga vida de la canònica, el monestir de Sant Joan és convertit en col·legiata i els canonges passen a residir en cases properes a l’església. Els béns del cenobi es reparteixen entre les Cinc Dignitats, nomenades directament pel rei, de manera que es perden els importants recursos que nodrien la comunitat.
Miquel Isalguer (1456-1484), fill d’una nissaga il·lustre de Sant Joan, serà el darrer abat que viurà al monestir. Governa la canònica durant un període tumultuós en què la vila es veu immersa en les violentes lluites de la guerra civil catalana (1462-1472) i, posteriorment, pel setge de les tropes franceses que aconsegueixen entrar a Sant Joan després de la defensa aferrissada de l’abat. Isalguer ha passat a la història per la ingent tasca d’ordenació, recompte i classificació de l’arxiu del monestir.
El claustre de Sant Joan es construeix a partir del 1442 sota la direcció dels mestres Joan de Bar i Joan Girart, contractats per l’abat Pere de Montcorb. El nou claustre gòtic es basteix sobre el romànic, malmès durant el terratrèmol de 1428, ajustant-se a l’espai irregular que deixaven les dependències canonicals.
El 2 de febrer de 1428, festa de la Candelera, un fort terratrèmol sacseja la vila de Sant Joan i provoca la mort de quaranta persones. El monestir i l’església parroquial són greument afectats. A l’església del monestir s’esfondra el campanar situat sobre l’altar major i, com a conseqüència cau la girola. Els efectes són també devastadors per al claustre romànic i les dependències canonicals.
L’abat Arnau de Vilalba decideix renovar la decoració del baldaquí que cobreix l’altar de la capella central de la girola i el Davallament de Crist situat al mateix espai. En baixar les imatges del Davallament es descobreix una petita placa metàl·lica al front de Crist i, al seu interior, una Hòstia dividida en tres parts i embolcallada per un drap de lli. La Forma havia estat incorrupta des del 1251 quan es va col·locar el Davallament. Els fets queden descrits en l’acta de troballa que es conserva a l’arxiu del monestir.
L’abat Arnau de Vilalba (1393-1427) és un dels grans promotors del monestir. A ell es deu la construcció del palau abacial amb el bell claustre gòtic on llueix el seu escut, la confecció de frontals d’altar amb rics brodats i peces d’indumentària litúrgica, la redacció d’un Processoner i el projecte d’un claustre gòtic. Al servei del Papa Benet XIII a Avinyó intervindrà en la successió de la Corona d’Aragó a la mort de Martí l’Humà.
Bernat Saulet, ciutadà de Sant Joan de les Abadesses el 1341, rep l’encàrrec de confeccionar un retaule d’alabastre amb vint escenes de la Passió per a l’església parroquial de la vila. La comanda té lloc el 1341 i Saulet hi treballarà, almenys, fins l’any següent. El retaule de la Passió original fou traslladat al Museu Episcopal de Vic el 1889 a instàncies del Bisbe Morgades, on es conserva actualment.
Entre 1324 i 1348 transcorre un dels abadiats més importants del monestir, el de Ramon de Bianya. Notable reformador dels costums de la comunitat i zelós impulsor de la fidelitat a la regla agustiniana que segueixen els canonges. Ramon de Bianya promou l’esplendor del culte litúrgic i renova bona part del mobiliari i aixovar litúrgic del monestir. El Papa Benet XII li encomana la reforma de l’ordre canonical a Catalunya i Aragó.
El 16 de juny de 1251 es col·loquen, a l’absis central de l’església del monestir, les set figures de fusta de dimensions naturals que representen el Davallament de Crist de la Creu. Aleshores, s’introdueix una Sagrada Hòstia al front del Crist i unes relíquies en una cavitat de l’esquena. El Davallament va ser sufragat per un laic de la vila, Dolcet, un generós benefactor que més tard serà sepultat al mateix cenobi.
En l’espai que hi ha entre el clos monàstic i la riba del Ter els abats del monestir promouen la construcció de l’anomenada “vila nova”, en contraposició a la “vila vella” situada al voltant de l’església parroquial dedicada als sants màrtirs Joan i Pau, avui coneguda com a Sant Pol. La trama urbana, centrada per la plaça Major, està formada per un seguit d’illes de cases rectangulars i molt allargassades, que encara avui constitueix l’estructura bàsica de la població.
Miró de Tagamanent professa com a canonge regular l’any 1127, quan els seus pares, Ramon Berenguer i Ermessenda l’entreguen al monestir. Miró assolirà prestigi entre els seus companys per l’exemplaritat de la seva vida i la fidelitat als principis de la regla agustiniana. Mor amb fama de santedat el 1161 i, ben aviat, les seves despulles són venerades al monestir.
El 2 de novembre de 1150 té lloc la solemne consagració de l’església del monestir amb la presència del seu gran promotor, l’abat Ponç de Monells, els bisbes de Vic, Girona i Barcelona i els abats de Santa Maria de Ripoll, Sant Ruf d’Avinyó, Santa Maria d’Arles i Sant Pere de Besalú, a més de nobles i eclesiàstics. És, aleshores, una de les esglésies més innovadores en el que pertoca a l’estructura i a la fàbrica, caracteritzada per una monumentalitat desconeguda a mitjan del segle XII a Catalunya.
L’abat Ponç de Monells (1140-1193) és un dels grans prelats que regiran el monestir. A ell es deu el desenvolupament dels oficis canònics, la consolidació i regulació d’importants aspectes de la vida canonical i, sobretot, la construcció de la nova església monàstica i la capella de la infermeria dins el mateix clos monàstic. El 1164 és nomenat bisbe de Tortosa, càrrec que desenvolupa en paral·lel al govern del monestir
La vida a la canònica és trasbalsada per l’intrusisme dels comtes de Besalú l’any 1083 i, més tard, el 1098, quan expulsen violentament els clergues i imposen una comunitat de monjos procedents de Marsella. Aquest darrer episodi acaba amb la mort del comte de Besalú, nét de Bernat Tallaferro, fet que permet la restitució de la canònica el 1114.
Durant l’abadiat d’Ingilberga (996-1017), filla natural del comte Oliva Cabreta, les monges són acusades per Bernat Tallaferro, comte de Besalú i germanastre de l’abadessa, de dur una vida poc exemplar. La denúncia del comte està marcada per l’afany d’apropiar-se de les possessions del monestir i de crear una diòcesi personal en els seus territoris. El Papa Benet VI ordena l’expulsió de les monges i funda una comunitat de canonges regulars.
Emma, lliurada al monestir pels seus pares, els comtes Guifré i Guinedella, consta com abadessa el 898 i regirà la comunitat fins a la seva mort escaiguda el 942. Les referències documentals reflecteixen el caràcter ferm i emprenedor d’Emma que consolida la comunitat de benedictines, defensa els drets i l’autonomia del monestir davant del poder comtal i coopera activament en la recristianització del territori.
Guifré i Guinedella, comtes de Cerdanya, Urgell, Osona, Barcelona i Girona funden el monestir de Sant Joan de les Abadesses l’any 885, en el lloc on ja existia una església dedicada a Sant Joan. Sant Joan és aleshores la primera comunitat femenina dels comtats catalans.
Un total de quaranta llibres de l’Arxiu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses sofreixen un greu procés de desintegració. Cal actuar amb urgència per evitar la pèrdua definitiva de la seva informació. Quina és la situació dels…
LLOC: MONESTIR DE SANT JOAN DE LES ABADESSES DIA: DIUMENGE 14 DE DESEMBRE HORA: A LES 17H INTÈRPRET: ORQUESTRA ADAGIO TOTS ELS BENEFICIS ANIRAN A CÀRITAS PARROQUIAL DE SANT JOAN DE LES ABADESSES